Nova entrada

Aquest és l'escrit enviat el 14 d'agost als mitjans de comunicació

ELS SOUS DELS ALCALDES I REGIDORS

Fa dies que la polèmica sobre els jornals dels polítics omple les boques de la gent i les pàgines dels diaris. No és un assumpte banal ni superflu, es tracta de la valoració del temps i de les habilitats que unes certes persones esmercen al servei de la comunitat.

Abans de continuar voldria distingir entre els polítics que estan a la primera línia del front, els qui es troben amb els seus votants dia a dia i cara a cara, i els qui, una vegada han estat elegits, no es tornen a acarar amb la gent fins la propera contesa electoral. És als primers als qui van dirigides aquestes reflexions casolanes.

En primer lloc, i com a expolític municipal que ha dedicat vint anys de la seva vida al servei del seu poble sense cap mena de compensació econòmica, vull que quedi ben clar que les persones que són a dins del govern municipal, sense cap excepció, són els millors del poble, per la senzilla raó que són els qui han tingut la valentia (cadascú carrega amb les seves raons personals) de concórrer al plebiscit dels seus veïns i han comptat amb el seu suport, i per tant són mereixedors que se'ls remuneri pel temps que dediquen al govern i gestió de la comunitat mentre la resta dels mortals ens ho passem bé a les festes, al cafè, amb els amics o amb la família.

En segon lloc, i una vegada s'han tingut en compte les consideracions anteriors, entrem de ple en com i de quina manera s'han de valorar el temps i la dedicació a la cosa pública, i és aquí on surten les disparitats i els malentesos. Sempre s'ha dit que el qui paga ho troba tot car i qui ha de cobrar sempre es pensa que hi perd, per això tenim aquesta discrepància. El que veig clar és que el sou de cadascú no pot estar regulat per un organisme que és controlat per ell mateix, perquè llavors podem incórrer en la temptació de pensar (i és molt humà) que estem infravalorats i, com a conseqüència, tirar per dalt. I aquí és on tenim la clau de volta del problema actual, qui regula el sou dels edils?, el ple municipal. I, qui forma el ple municipal?, els regidors. I ja tenim el llucet menjacues al plat. No podem estar al plat i a les tallades com diem al Delta.

L'altra variable del problema: sobre quins barems es mou la valoració dels sous?, sobre unes “recomanacions” acordades per la l'ACM (Associació Catalana de Municipis) que per a una poble de 3001 a 5000 habitants és de 4 vegades el salari mínim interprofessional (641,40€ al mes x 4= 2565,6€), l'altre organisme que agrupa els municipis de Catalunya. La Federació de Municipis de Catalunya, no té les seves recomanacions obertes al públic, s'ha de fer una petició als serveis jurídics d'aquesta entitat.

Per tant, no hi ha, que jo sàpiga, cap llei aprovada pel Parlament de Catalunya, òrgan suprem legislatiu del nostre país, que, de la mateixa manera que, als pressupostos anuals, regula els emoluments dels treballadors i funcionaris al servei de la Generalitat, regule, d'una forma categòrica i clara quant ha de cobrar i de quina forma aquella persona que dedica el seu temps al municipi, sigui com a membre del govern, sigui a l'oposició,així com les hores de dedicació i els casos excepcionals que se'n puguin derivar. Tots els salaris tenen una base recomanativa i no preceptiva que aboca a què pobles semblants tinguin discordàncies serioses en aquest capítol que donen lloc a tot un reguitzell d'agravis comparatius gens favorables a la bona salut de la política ni al prestigi de les persones que la practiquen.

Per tot això crec que el Parlament hauria de posar fil a l'agulla i regularitzar d'una vegada per sempre aquesta qüestió, penso que seria una bona manera de saber a priori per part dels electors i dels candidats en què s'han d'enfrontar i amb quins recursos.

Una altra qüestió és la relació qualitat-preu, cosa que no podem saber fins que no féssim el balanç del treball efectuat i això es realitza al final de la legislatura que és quan el poble qualifica la tasca dels seus representats i si són dignes de continuar gaudint amb la seva confiança. Ja que es pot donar la circumstància que una persona que cobre 100€ al mes ens surti més cara que aquella que en cobra 1000, tot rau en l'eficiència (com fer), l'eficàcia (què has aconseguit) i l'honestedat, que, juntament amb el treball són el quadrivium de la política municipal.

J. Felip Estorach

L'Aldea (Baix Ebre)

Hola, hola!!

Mira per on que tinc ganes d'escriure aquesta tarda. Feia dies que m'agafava la mandra i no m'abellia posar-mi. Deu ser que la síndrome de l'ESO s'encomana, per això tinc episodis de gandulitis.

Però de què pontificaré?. Sobre què divagaré?.

No ho sé. Tenia ganes d'embolicar-me una mica amb la famosa setmana blanca, però me n'adono que si m'hi poso em pujarà la bilirrubina. Un altre tema que fa temps que em potineja pel cap és la política municipal. Però si el primer m'altera els paràmetres del fetge, aquest em produirà una descomposició intestinal que em tombarà el cap de setmana.

Així que pot ser que ho deixaré córrer i em dedicaré a donar una ullada al Facebook, a veure què fan els meus companys, però, ara que me'n recordo, fa dies que no visito el meu company Manu. Ara m'hi poso, com a mínim tindré una mica de sana enveja i me n'alegraré per ell, almenys que frueixi de la vida.

Els altres temes poden esperar.

El català a l'escola

La gent del TS, esperonada per la caverna mediàtica més castissa i amb el suport de la quinta columna de "ciutadans" i el PP, han aconseguit obrir un esvoranc en el nostre sistema educatiu.
La sentència falla que el castellà s'ha d'utilitzar de forma equivalent al català, tant dintre de les aules, com en la relació amb la societat.
Què significa?. Doncs que, a la pràctica, segons el color de l'administració i la valentia i/o voluntat del Claustre d'un centre, podem tenir el currículum escolar al 50%, la meitat de les assignatures impartides en català i l'altra meitat en castellà.
Aquesta sentència parteix de la falsa premisa que les dues llengües es troben en igualtat de condicions i amb l'aval de la "benvolguda i intocable" Constitució que defineix l'obligatorietat de conéixer el castellà i la seva cooficialitat. La llàstima és que els senyors jutges no apliquen la mateixa mesura quan s'ha de defensar el català i no s'autoimposen el deure de coneixer-lo si vénen a treballar aquí, tampoc obliguen cap mitjà de comunicació a aplicar l'equilibri lingüístic... i tants i tants d'exemples i vexacions a què ens sotmeten diàriament.
Només tenim una solució: marxem d'una vegada d'aquest estat que ens roba, ens humilia, ens menysprea i els ciutadans del qual, quan arriben aquí mostren les seves maneres de "señoritos conquistadores".
Diguem prou, ja!!

L'educació i la política

És molt difícil realitzar una anàlisi objectiva sobre la situació que viu l'ensenyament al nostre país. Tot sembla que estem davant d'un atzucac: la preparació de la nostra societat és molt baixa malgrat tenir al seu abast la més gran disponibilitat de recursos que mai hagi pogut gaudir una generació. Alguna cosa no rutlla.

Es fan, en alguns Instituts i Escoles quatre hores setmanals de Matemàtiques, quatre hores de Català i tres de Castellà, tres o quatre hores d'Anglès. Disposen de material audiovisual. Es fan hores de reforç. S'adapten currículums. Es fan valoracions psicopedagògiques...I el fracàs escolar és cada cop més gran.

I quina és la resposta dels polítics?, reformar les lleis. I a cada reforma anem perdent un llençol. Hem augmentat els anys d'escolarització obligatòria, hem augment les matèries, hem rebaixat el nivell d'exigència i hem aplicat la vella recepta de "si no vols caldo, tassa i mitja". I ara hem perdut bous i esquelles. S'ha aplicat la recepta més fàcil: si hi ha un 15 o 20 per cent d'alumnes que no assoleixen els continguts mínims, doncs anem de rebaixes, fem-los més mínims i així hi arribaran, acabarem amb el fracàs. Quin desastre!. Ha passat com a Austràlia amb els conills que per acabar amb la plaga van importar raboses i, llavors, aquestes es van adonar que els pobrissons dels uombabs i petits marsupials eren més fàcils de caçar que els esquis conills, doncs a per la peça més fàcil!. I així estem, els qui poden no volen perquè no s'esforcen, els qui no poden no arriben perquè continuen sense voler esforçar-se. Així que, reformem la Llei, que és més fàcil que redreçar els mals costums i és menys impopular que dir-li a un pare que la seva feina és educar, mentre que la del mestre és bàsicament, però no únicament, ensenyar.

En fi, som un llucet enfarinadet mossegant-nos la cua i recremant-nos a foc viu a la paella i sense oli.

Maleïda llengua

Tornem a ser-hi, l'idioma s'ha convertit un cop més en el cavall de batalla polític. El PP amb la seva tossuderia d'utilitzar el devaluat i desprestigiat Tribunal Constitucional en una arma llencívola contra tot allò que tingui la més mínima sospita de diferenciar Catalunya d'Espanya. I les forces socialistes i "nacionalistes" fent d'un debat polític, que no té cap sentit que sigui dual ja que el Parlament Català, per sort, té molta representatitivitat, un pols per encaparrar-se en el bilingüisme.

A veure si ho tenim clar, jo no crec en els persones bilingües, no n'hi ha, és un invent polític. jo no en sóc de bilingüe, no utilitzo les dues llengües igual, sóc monolingüe, encara que tinc la sort de saber comunicar-me en d'altres idiomes, entre ells l'espanyol, però la meva estructura mental bàsica és catalana, sinó en quina llengua són els meus somnis?. Mai no he somiat en castellà, no he tingut ni un sol record en aquesta llengua. Quan m'enganxo els dits en una porta, o em dono un cop fort, em faig mal, la meva expressió de dolor o el meu renec (sí, perquè encara que és políticament incorrecte, tots en fem algun, de renec) és en català. Si utilitzo un altre idioma intervé la meva part conscient, voluntària, i l'empro amb més o menys correcció, amb més o menys precisió, però sempre dins de la voluntarietat. Quan entra en joc el subsconscient ja no hi ha una igualtat idiomàtica.

Per tant, senyors polítics, a la societat tenim una situació de diglòssia no de bilingüisme i és així perquè en el dia d'avui hi ha una llengua que predomina i fagocita l'altra. Revisem els periòdics en català i en espanyol, revisem les cadenes de TV que emeten en català i les que utilitzen l'espanyol, comptem les pel.lícules projectades a les salés de cinema en quin idioma s'emeten, intentem utilitzar el català en qualsevol operadora telefònica, provem d'iniciar un plet en català, intentem de redactar una escriptura en aquest idioma...

Vinga senyors i senyores del PP que teniu un morro que us el trepitgeu quan camineu. Vinga senyors i senyores del PSOE (ja no dic PSC perquè és un escolanet) que amagueu sota l'americana la "banderita rojigualda".

DEIXEU EL CATALÀ EN PAU D'UNA VEGADA.

No em vingueu en romanços d'igualtat constitucional que només ho utilitzeu en una sol sentit.

Inactivitat

Després d'un llarg silenci (a vegades val més callar que no pas dir allò que penses). Torno a encetar el blog, amb l'esperança que no el llegeixi ningú (com fins ara).

Economia ebrenca

El Delegat del Govern a Tortosa, en el seu bloc, reflexiona sobre la ruta econòmica a seguir pel territori, i, davant de l'aposta que fa envers les indústries respectuoses amb el medi, es despenja qualificant de desinformats als qui, des de L'Aldea, ens qüestionem la implantació d'una indústria siderúrgica al Polígon Catalunya Sud.
La desinformació no ve dels membres de la Plataforma, ens hem preocupat d'assabentar-nos de les conseqüències mediambientals, de l'impacte visual, dels perills potencials i de les molèsties que pateixen els veïns d'aquestes indústries, i la veritat és que no tenen res a veure amb els desitjos manifestats pel Delegat. La realitat és que la implantació d'aquest tipus d'indústria tan agressiva al bell mig de dos Parcs Naturals, amb la influència del vent que decanta els fums cap a les poblacions deltaiques, amb la proximitat dels pous de subministrament d'aigua potable a L'Aldea, Camarles i Deltebre, amb la gran quantitat d'aigua que engoleix (es comenta que són uns tres milions de metres cúbics anuals, encara que la realitat pot ser una altra), amb el perill de contaminació pels lixiviats, amb la possibilitat de contaminació radioactiva..., ÉS UN ATEMPTAT MEDIAMBIENTAL I UNA AGRESSIÓ AL TERRITORI.