El català a l'escola

La gent del TS, esperonada per la caverna mediàtica més castissa i amb el suport de la quinta columna de "ciutadans" i el PP, han aconseguit obrir un esvoranc en el nostre sistema educatiu.
La sentència falla que el castellà s'ha d'utilitzar de forma equivalent al català, tant dintre de les aules, com en la relació amb la societat.
Què significa?. Doncs que, a la pràctica, segons el color de l'administració i la valentia i/o voluntat del Claustre d'un centre, podem tenir el currículum escolar al 50%, la meitat de les assignatures impartides en català i l'altra meitat en castellà.
Aquesta sentència parteix de la falsa premisa que les dues llengües es troben en igualtat de condicions i amb l'aval de la "benvolguda i intocable" Constitució que defineix l'obligatorietat de conéixer el castellà i la seva cooficialitat. La llàstima és que els senyors jutges no apliquen la mateixa mesura quan s'ha de defensar el català i no s'autoimposen el deure de coneixer-lo si vénen a treballar aquí, tampoc obliguen cap mitjà de comunicació a aplicar l'equilibri lingüístic... i tants i tants d'exemples i vexacions a què ens sotmeten diàriament.
Només tenim una solució: marxem d'una vegada d'aquest estat que ens roba, ens humilia, ens menysprea i els ciutadans del qual, quan arriben aquí mostren les seves maneres de "señoritos conquistadores".
Diguem prou, ja!!

L'educació i la política

És molt difícil realitzar una anàlisi objectiva sobre la situació que viu l'ensenyament al nostre país. Tot sembla que estem davant d'un atzucac: la preparació de la nostra societat és molt baixa malgrat tenir al seu abast la més gran disponibilitat de recursos que mai hagi pogut gaudir una generació. Alguna cosa no rutlla.

Es fan, en alguns Instituts i Escoles quatre hores setmanals de Matemàtiques, quatre hores de Català i tres de Castellà, tres o quatre hores d'Anglès. Disposen de material audiovisual. Es fan hores de reforç. S'adapten currículums. Es fan valoracions psicopedagògiques...I el fracàs escolar és cada cop més gran.

I quina és la resposta dels polítics?, reformar les lleis. I a cada reforma anem perdent un llençol. Hem augmentat els anys d'escolarització obligatòria, hem augment les matèries, hem rebaixat el nivell d'exigència i hem aplicat la vella recepta de "si no vols caldo, tassa i mitja". I ara hem perdut bous i esquelles. S'ha aplicat la recepta més fàcil: si hi ha un 15 o 20 per cent d'alumnes que no assoleixen els continguts mínims, doncs anem de rebaixes, fem-los més mínims i així hi arribaran, acabarem amb el fracàs. Quin desastre!. Ha passat com a Austràlia amb els conills que per acabar amb la plaga van importar raboses i, llavors, aquestes es van adonar que els pobrissons dels uombabs i petits marsupials eren més fàcils de caçar que els esquis conills, doncs a per la peça més fàcil!. I així estem, els qui poden no volen perquè no s'esforcen, els qui no poden no arriben perquè continuen sense voler esforçar-se. Així que, reformem la Llei, que és més fàcil que redreçar els mals costums i és menys impopular que dir-li a un pare que la seva feina és educar, mentre que la del mestre és bàsicament, però no únicament, ensenyar.

En fi, som un llucet enfarinadet mossegant-nos la cua i recremant-nos a foc viu a la paella i sense oli.

Maleïda llengua

Tornem a ser-hi, l'idioma s'ha convertit un cop més en el cavall de batalla polític. El PP amb la seva tossuderia d'utilitzar el devaluat i desprestigiat Tribunal Constitucional en una arma llencívola contra tot allò que tingui la més mínima sospita de diferenciar Catalunya d'Espanya. I les forces socialistes i "nacionalistes" fent d'un debat polític, que no té cap sentit que sigui dual ja que el Parlament Català, per sort, té molta representatitivitat, un pols per encaparrar-se en el bilingüisme.

A veure si ho tenim clar, jo no crec en els persones bilingües, no n'hi ha, és un invent polític. jo no en sóc de bilingüe, no utilitzo les dues llengües igual, sóc monolingüe, encara que tinc la sort de saber comunicar-me en d'altres idiomes, entre ells l'espanyol, però la meva estructura mental bàsica és catalana, sinó en quina llengua són els meus somnis?. Mai no he somiat en castellà, no he tingut ni un sol record en aquesta llengua. Quan m'enganxo els dits en una porta, o em dono un cop fort, em faig mal, la meva expressió de dolor o el meu renec (sí, perquè encara que és políticament incorrecte, tots en fem algun, de renec) és en català. Si utilitzo un altre idioma intervé la meva part conscient, voluntària, i l'empro amb més o menys correcció, amb més o menys precisió, però sempre dins de la voluntarietat. Quan entra en joc el subsconscient ja no hi ha una igualtat idiomàtica.

Per tant, senyors polítics, a la societat tenim una situació de diglòssia no de bilingüisme i és així perquè en el dia d'avui hi ha una llengua que predomina i fagocita l'altra. Revisem els periòdics en català i en espanyol, revisem les cadenes de TV que emeten en català i les que utilitzen l'espanyol, comptem les pel.lícules projectades a les salés de cinema en quin idioma s'emeten, intentem utilitzar el català en qualsevol operadora telefònica, provem d'iniciar un plet en català, intentem de redactar una escriptura en aquest idioma...

Vinga senyors i senyores del PP que teniu un morro que us el trepitgeu quan camineu. Vinga senyors i senyores del PSOE (ja no dic PSC perquè és un escolanet) que amagueu sota l'americana la "banderita rojigualda".

DEIXEU EL CATALÀ EN PAU D'UNA VEGADA.

No em vingueu en romanços d'igualtat constitucional que només ho utilitzeu en una sol sentit.

Inactivitat

Després d'un llarg silenci (a vegades val més callar que no pas dir allò que penses). Torno a encetar el blog, amb l'esperança que no el llegeixi ningú (com fins ara).