L'educació i la política

És molt difícil realitzar una anàlisi objectiva sobre la situació que viu l'ensenyament al nostre país. Tot sembla que estem davant d'un atzucac: la preparació de la nostra societat és molt baixa malgrat tenir al seu abast la més gran disponibilitat de recursos que mai hagi pogut gaudir una generació. Alguna cosa no rutlla.

Es fan, en alguns Instituts i Escoles quatre hores setmanals de Matemàtiques, quatre hores de Català i tres de Castellà, tres o quatre hores d'Anglès. Disposen de material audiovisual. Es fan hores de reforç. S'adapten currículums. Es fan valoracions psicopedagògiques...I el fracàs escolar és cada cop més gran.

I quina és la resposta dels polítics?, reformar les lleis. I a cada reforma anem perdent un llençol. Hem augmentat els anys d'escolarització obligatòria, hem augment les matèries, hem rebaixat el nivell d'exigència i hem aplicat la vella recepta de "si no vols caldo, tassa i mitja". I ara hem perdut bous i esquelles. S'ha aplicat la recepta més fàcil: si hi ha un 15 o 20 per cent d'alumnes que no assoleixen els continguts mínims, doncs anem de rebaixes, fem-los més mínims i així hi arribaran, acabarem amb el fracàs. Quin desastre!. Ha passat com a Austràlia amb els conills que per acabar amb la plaga van importar raboses i, llavors, aquestes es van adonar que els pobrissons dels uombabs i petits marsupials eren més fàcils de caçar que els esquis conills, doncs a per la peça més fàcil!. I així estem, els qui poden no volen perquè no s'esforcen, els qui no poden no arriben perquè continuen sense voler esforçar-se. Així que, reformem la Llei, que és més fàcil que redreçar els mals costums i és menys impopular que dir-li a un pare que la seva feina és educar, mentre que la del mestre és bàsicament, però no únicament, ensenyar.

En fi, som un llucet enfarinadet mossegant-nos la cua i recremant-nos a foc viu a la paella i sense oli.