Res de res, no he complit res d'allò que em vaig proposar. PROCRASTINACIÓ.

Ostres!

Ni me'n recordava que tenia aquest blog en acció. Massa coses pel cap, massa dispersió , poca constància i moltes distraccions. Vaig a fer un propòsit de conducta: escriuré, encara que només sigue qualsevol cosa, com a mínim una vegada al mes.

Pot ser faci una sèrie de reflexions sobre l'ensenyament, pot ser alguna coseta d'història, probablement quelcom de política..., en fi, faré servir aquest espai en blanc com a taulell expiatori de les meves frustracions, dels meus desitjos i perqué no, de catarsi vital.

La consulta

Ja tenim data: 9 de novembre de 2014. Ara comencem un llarg camí, potser curt en el temps, però se'ns farà molt i molt llarg. De moment ja comencem a veure les primeres reaccions de Madrid. Viscerals, sense rumiar-s'ho gaire, amb una agror considerable i, molt important, amb la intransigència com a denominador comú.
Fa gràcia que un desig del poble català, transformat en una realitat per la classe política, de voler portar a cap l'expressió màxima de la democràcia que és votar, plasmar una opinió i comparar-la amb la resta de la ciutadania, alguns partits la titllen d'antidemocràtica.

Reencontre

He donat una llambregada al meu compte de Google i, de cop i volta, me n'he recordat del blog. No pot ser!, m'he dit, com puc ser tant mandrós!.
L'he obert i he repassat els temes últims (quasibé pehistòrics) i he llegit el penúltim on esmento el meu entranyable amic Manu. No he pogut resistir la temptació de dedicar-li uns segons. No hi ha dia que no pense un xic amb ell, sobretot quan obro el Facebook i me'l trobo entre els contactes. No he tingut el valor encara d'esborrar-lo.
Bé, em canso d'escriure, però són tantes les coses que em vénen al cap que em fa l'efecte que els dits no són capaços de seguir el bombardeig d'idees que els arriben des del cervell.

Nova entrada

Aquest és l'escrit enviat el 14 d'agost als mitjans de comunicació

ELS SOUS DELS ALCALDES I REGIDORS

Fa dies que la polèmica sobre els jornals dels polítics omple les boques de la gent i les pàgines dels diaris. No és un assumpte banal ni superflu, es tracta de la valoració del temps i de les habilitats que unes certes persones esmercen al servei de la comunitat.

Abans de continuar voldria distingir entre els polítics que estan a la primera línia del front, els qui es troben amb els seus votants dia a dia i cara a cara, i els qui, una vegada han estat elegits, no es tornen a acarar amb la gent fins la propera contesa electoral. És als primers als qui van dirigides aquestes reflexions casolanes.

En primer lloc, i com a expolític municipal que ha dedicat vint anys de la seva vida al servei del seu poble sense cap mena de compensació econòmica, vull que quedi ben clar que les persones que són a dins del govern municipal, sense cap excepció, són els millors del poble, per la senzilla raó que són els qui han tingut la valentia (cadascú carrega amb les seves raons personals) de concórrer al plebiscit dels seus veïns i han comptat amb el seu suport, i per tant són mereixedors que se'ls remuneri pel temps que dediquen al govern i gestió de la comunitat mentre la resta dels mortals ens ho passem bé a les festes, al cafè, amb els amics o amb la família.

En segon lloc, i una vegada s'han tingut en compte les consideracions anteriors, entrem de ple en com i de quina manera s'han de valorar el temps i la dedicació a la cosa pública, i és aquí on surten les disparitats i els malentesos. Sempre s'ha dit que el qui paga ho troba tot car i qui ha de cobrar sempre es pensa que hi perd, per això tenim aquesta discrepància. El que veig clar és que el sou de cadascú no pot estar regulat per un organisme que és controlat per ell mateix, perquè llavors podem incórrer en la temptació de pensar (i és molt humà) que estem infravalorats i, com a conseqüència, tirar per dalt. I aquí és on tenim la clau de volta del problema actual, qui regula el sou dels edils?, el ple municipal. I, qui forma el ple municipal?, els regidors. I ja tenim el llucet menjacues al plat. No podem estar al plat i a les tallades com diem al Delta.

L'altra variable del problema: sobre quins barems es mou la valoració dels sous?, sobre unes “recomanacions” acordades per la l'ACM (Associació Catalana de Municipis) que per a una poble de 3001 a 5000 habitants és de 4 vegades el salari mínim interprofessional (641,40€ al mes x 4= 2565,6€), l'altre organisme que agrupa els municipis de Catalunya. La Federació de Municipis de Catalunya, no té les seves recomanacions obertes al públic, s'ha de fer una petició als serveis jurídics d'aquesta entitat.

Per tant, no hi ha, que jo sàpiga, cap llei aprovada pel Parlament de Catalunya, òrgan suprem legislatiu del nostre país, que, de la mateixa manera que, als pressupostos anuals, regula els emoluments dels treballadors i funcionaris al servei de la Generalitat, regule, d'una forma categòrica i clara quant ha de cobrar i de quina forma aquella persona que dedica el seu temps al municipi, sigui com a membre del govern, sigui a l'oposició,així com les hores de dedicació i els casos excepcionals que se'n puguin derivar. Tots els salaris tenen una base recomanativa i no preceptiva que aboca a què pobles semblants tinguin discordàncies serioses en aquest capítol que donen lloc a tot un reguitzell d'agravis comparatius gens favorables a la bona salut de la política ni al prestigi de les persones que la practiquen.

Per tot això crec que el Parlament hauria de posar fil a l'agulla i regularitzar d'una vegada per sempre aquesta qüestió, penso que seria una bona manera de saber a priori per part dels electors i dels candidats en què s'han d'enfrontar i amb quins recursos.

Una altra qüestió és la relació qualitat-preu, cosa que no podem saber fins que no féssim el balanç del treball efectuat i això es realitza al final de la legislatura que és quan el poble qualifica la tasca dels seus representats i si són dignes de continuar gaudint amb la seva confiança. Ja que es pot donar la circumstància que una persona que cobre 100€ al mes ens surti més cara que aquella que en cobra 1000, tot rau en l'eficiència (com fer), l'eficàcia (què has aconseguit) i l'honestedat, que, juntament amb el treball són el quadrivium de la política municipal.

J. Felip Estorach

L'Aldea (Baix Ebre)

Hola, hola!!

Mira per on que tinc ganes d'escriure aquesta tarda. Feia dies que m'agafava la mandra i no m'abellia posar-mi. Deu ser que la síndrome de l'ESO s'encomana, per això tinc episodis de gandulitis.

Però de què pontificaré?. Sobre què divagaré?.

No ho sé. Tenia ganes d'embolicar-me una mica amb la famosa setmana blanca, però me n'adono que si m'hi poso em pujarà la bilirrubina. Un altre tema que fa temps que em potineja pel cap és la política municipal. Però si el primer m'altera els paràmetres del fetge, aquest em produirà una descomposició intestinal que em tombarà el cap de setmana.

Així que pot ser que ho deixaré córrer i em dedicaré a donar una ullada al Facebook, a veure què fan els meus companys, però, ara que me'n recordo, fa dies que no visito el meu company Manu. Ara m'hi poso, com a mínim tindré una mica de sana enveja i me n'alegraré per ell, almenys que frueixi de la vida.

Els altres temes poden esperar.

El català a l'escola

La gent del TS, esperonada per la caverna mediàtica més castissa i amb el suport de la quinta columna de "ciutadans" i el PP, han aconseguit obrir un esvoranc en el nostre sistema educatiu.
La sentència falla que el castellà s'ha d'utilitzar de forma equivalent al català, tant dintre de les aules, com en la relació amb la societat.
Què significa?. Doncs que, a la pràctica, segons el color de l'administració i la valentia i/o voluntat del Claustre d'un centre, podem tenir el currículum escolar al 50%, la meitat de les assignatures impartides en català i l'altra meitat en castellà.
Aquesta sentència parteix de la falsa premisa que les dues llengües es troben en igualtat de condicions i amb l'aval de la "benvolguda i intocable" Constitució que defineix l'obligatorietat de conéixer el castellà i la seva cooficialitat. La llàstima és que els senyors jutges no apliquen la mateixa mesura quan s'ha de defensar el català i no s'autoimposen el deure de coneixer-lo si vénen a treballar aquí, tampoc obliguen cap mitjà de comunicació a aplicar l'equilibri lingüístic... i tants i tants d'exemples i vexacions a què ens sotmeten diàriament.
Només tenim una solució: marxem d'una vegada d'aquest estat que ens roba, ens humilia, ens menysprea i els ciutadans del qual, quan arriben aquí mostren les seves maneres de "señoritos conquistadores".
Diguem prou, ja!!